Un poc d'art

Un poc d'art

    1. Cerca una imatge de l'obra de Daumier Vagó de tercera, de l'any1865, i fes les activitats següents:
 

                  -Descriu l'escena i els personatges.
                 -A quina classe social creus que pertanyen?

En el seu tren no viatgen ni aristòcrates ni burgesos en seients de primera classe, sinó homes i dones tristos, tots ells silenciosos i mal vestits. Aquesta obra realista i de denúncia social, reflecteix molt bé el cansament de la classe treballadora. Una cosa que queda patent en el nen adormit i l'actitud de la dona vella al centre del quadre. De cara a l'espectador, com si aquest estigués assegut al seient frontal, hi ha un grup que bé podria estar format per membres d'una família que es trasllada a la ciutat. Una jove mare alleta tendrament al fill que sosté en braços. Al centre veiem a la qual pot ser l'àvia, cansada, amb la vista perduda en els seus propis pensaments. És una humil dona amb les mans pacientment creuades sobre la cistella de vímet. Al seu costat es troba un jove noi, potser el nét, que s'ha adormit molt aviat, potser cansat per un inoportú treball per la seva edat.

2. Cerca una imatge del quadre de Courbet titulat Taller de pintura i respon:

                 -Assenyala els següents personatges al quadre: el pintor, la riquesa, la musa, la misèria, els amics artistes del pintor, el poble.
 Sempre polèmic i políticament compromès, els quadres del pintor realista Gustave Courbet (1819-1877) van escandalitzar els seus contemporanis per la seva manera de representar la realitat tal com era, sense la necessitat de sotmetre-la a l’ordre intel·lectual del pintor. En aquest sentit, el monumental L’Atelier du peintre (El taller del pintor) de 1855 és una obra moderna i revolucionària a la vegada que polèmica. El llenç és considerat un gran model artístic, representatiu no solament de l’obra de Courbet sinó del moviment realista en el seu conjunt.

“El món ve al meu estudi perquè jo el retrati” afirmava l’artista. Així, ens hem de traslladar cap a l’estudi de Courbet a París per trobar-nos amb el millor retrat possible de la societat parisenca de mitjans del segle XIX. Les seves amistats, els seus odis, els seus sentiments, els seus gustos personals… Tot s’amaga dins de la composició al voltant del mateix Courbet (centre de l’obra) i la seva model despullada (símbol de l’academicisme que el pintor rebutja frontalment).

Tots els personatges esdevenen representacions al·legòriques del món de l’artista. Protagonistes de tots els esglaons socials desfilen davant de l’artista, que s’envolta també de les seves amistats: el filòsof socialista Proudhom, el poeta Baudelaire, el seu marxant o l’escriptor George Sand. “És la història moral i física del meu taller […]. Són les persones que viuen de la vida, que viuen de la mort. És la societat en el seu cim, en la seva part baixa, en la seva part mitja. En una paraula, és la meva manera de veure a la societat, en els seus interessos i les seves passions.”, va sentenciar el pintor.

 Malgrat la virulència retòrica que envolta el discurs de Courbet i el seu rebuig a tot allò que no representés la realitat, és evident que, almenys en aquest cas, la composició amaga un cert aire poètic i misteriós, un cert caràcter al·legòric de les fílies i les fòbies de l’artista, subratllat per la presència d’aquesta llum tamisada que no se sap d’on ve. En definitiva, Corbet havia pintat el gran manifest del realisme pictòric envoltant-lo de la simbologia que rebutjava. És això el que converteix el llenç en un element imprescindible per entendre tant el moviment en el seu conjunt com la seva obra en particular.