L'escola mallorquina
1. Cerca informació sobre l'Escola Mallorquina (època, definició, autors...). Penja imatges que siguin representatives d'aquest corrent.
L'Escola mallorquina fou un grup d'illencs que es caracteritzen per una poesia vinculada als clàssics grecs i llatins, com també a la tradició poètica pròpia de la zona. El grup està vinculat amb el Romanticisme, Neoclassicisme, Costumisme, Naturalisme, Modernisme i Noucentisme.
Els escriptors de l'Escola tenen una alternança entre el català i el castellà.
Els autors es diferencien en diverses característiques: conservadors, catòlics, d'ideologia rural i tradicional; regionalistes i nacionalistes mallorquins desvinculats del Principat.
Fins a 1936, el terme l'escola mallorquina té dos sentits:
- En sentit ampli, aportació global de Mallorca a la literatura en llengua catalana.
- En sentit estricte, grup de poetes d'una tendència poètica d'unes característiques determinades dintre de la literatura catalana-valenciana-balear.
L'Escola Mallorquina representa una època de poetes que conserven l'idioma, la tradició, i aporten característiques mallorquines a la literatura catalana. Són el pont viu d'unió entre els dos grans mestres insulars i la poesia de post-guerra a les Illes Balears.
Autors
Entre els autors de l'Escola Mallorquina destaquen:
- Llorenç Riber i Campins
- Miquel dels Sants Oliver
- Miquel Ferrà i Juan
- Emília Sureda
- Pere Orlandis i Despuig
- Maria Antònia Salvà i Ripoll
- Guillem Colom i Ferrà
- Miquel Forteza i Pinya
- Joan Pons i Marquès
- Miquel Colom Mateu
- Andreu Caimari
- Bartomeu Guasp i Gelabert
- Miquel Gayà
- Maria Antonia Ramon
- Miquel Costa i Llobera
- Joan Alcover Maspons.
2. Cerca informació sobre Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover. Explica quines foren les seves obres representatives i quin gènere literari conreaven. Cerca i penja dos poemes que hagi escrit cada un d'ells i penja imatges representatatives.
Miquel Costa i Llobera (Pollença, Mallorca, 10 de març de 1854 - Ciutat de Mallorca, 16 d'octubre de 1922) fou un poeta mallorquí. Fill d'una família de propietaris rurals. Orfe de mare als 11 anys, va créixer molt influït per un oncle seu, metge de Pollença, que li va descobrir el paisatge local i l'interès pels clàssics. Estudià el batxillerat a l'Institut de Ciutat de Mallorca, on fou deixeble de Josep Lluís Pons i Gallarza. Cursà estudis de dret a Barcelona, on conegué Marià Aguiló i Antoni Rubió i Lluch, i a Madrid. Viatjà a París i conreà, en aquesta primera etapa, poesia romàntica, que quedarà concretada en el volum Poesies (1885) i en el seu poema més conegut, Lo pi de Formentor (1875). Paral·lelament es formà en la lectura dels clàssics, especialment Horaci i Virgili i publicà el 1885 Oda a Horaci.
Mentrestant, manifesta la seva vocació religiosa i va a estudiar a la Pontifícia Universitat Gregoriana (1885-1890), on s'ordena sacerdot i es doctora en teologia. Durant l'estada a Roma, escriu poemes en castellà per complaure son pare, que quedaran recollits en el volum Líricas (1899). A la seva tornada a Mallorca, escriví els poemes narratius que conformen el volum De l'agre de la terra (1897) i també Tradicions i fantasies(1903). El 1902 obté el títol de mestre en Gai Saber. El 1904 presideix els Jocs Florals de Mallorca i dos anys després, els de Barcelona. El 1906 publica el seu recull de poesies més important, Horacianes, que fou seguit d'un nou volum de Poesies (1907), refosa del de 1885, on inclou vuit composicions procedents de Tradicions i fantasies. El 1907 viatja a Terra Santa i, fruit d'aquest pelegrinatge, publica Visions de Palestina(1908). Tradueix els Himnes de Prudenci. Morí a la trona d'una església mentre predicava el panegíric al convent de Santa Teresa de Mallorca, el 16 d'octubre de 1922.
Miquel Costa i Llobera va superar la Renaixença i els tòpics que envoltaven els Jocs Florals. Alguns estudiosos com Antoni Rubió i Lloch, en l'afany de catalogar-lo, van assegurar que era un romàntic del classicisme i un clàssic del romanticisme. El cert és que va conrear un tipus de romanticisme que mantenia una serenitat clàssica. Fos com fos, amb el temps va convertir-se en un referent per a les futures generacions d'escriptors de les Illes Balears. Amb un llenguatge molt acurat, sempre va tractar amb rigor les formes literàries clàssiques.[1]
Joan Alcover i Maspons (Ciutat de Mallorca, 3 de maig de 1854 - 25 de febrer de 1926) fou un poeta, assagista i polític mallorquí. Fou deixeble de Josep Lluís Pons i Gallarza i condeixeble de Costa i Llobera, Antoni Maura i altres autors contemporanis pertanyents a l'Escola Mallorquina.
La seva obra poètica estigué molt abocada a la reflexió íntima sobre el dolor i la tragèdia humana, reflex de les circumstàncies dramàtiques que li tocaren viure, car tingué 5 fills de dos matrimonis, dels quals només li sobrevisqué el més petit, Pau. Alcover inicià la seva carrera poètica utilitzant preferentment el castellà, però, cap a la maduresa i potser fruit d'un retorn íntim a la necessitat d'expressar els sentiments més pregons en la seva llengua materna, emprà només el català, esdevenint, juntament amb Costa i Llobera, el poeta més destacat de Mallorca.
El 1909 fou proclamat Mestre en Gai Saber i el 1919 obtingué el Premi Fastenrath. El 1951 es publicaren de manera pòstuma les seves Obres completes. Des de 1916 fou membre corresponent de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.
Algunes de les seves poesies han estat traduïdes a diverses llengües i musicades. El cas més popular és potser La Balanguera, amb música d'Amadeu Vives i que ha esdevingut himne oficial de Mallorca, interpretada i editada, entre altres, per Maria del Mar Bonet, Els Ocults, Ximbomba Atòmica, Chenoa, etc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada